Aquesta entrevista va ésser publicada per primera vegada al blog “Un català a Israel” al Diari Ara el dia 4 de Novembre de 2012 i serà l’entrevista que obre el nou blog No Rhetorike. Us presento a Eytan Fox, un director de cinema israelià que no té pèls a la llengua. Diu allò que creu i ho diu sense dubtar. Així ho fa a les seves pel·lícules i així ho ha fet a l’entrevista. No només ha parlat generosament en relació a les seves idees, la seva formació i la seva identitat, mostrant-se transparent, sinó que també ho ha fet respecte a una àmplia diversitat de temàtiques, des d’aquelles més personals fins a les més professionals, establint un clar vincle entre ambdues.

A les seves pel·lícules hi tracta diverses qüestions polèmiques i compromeses i ho fa, en més d’una ocasió, des de la perspectiva de gènere. Denunciant les identitats masclistes patents a l’exèrcit israelià, situant-hi dos personatges com Yossi i Jagger (2002), així com retratant una (im-)possible relació entre dos nois a Tel Aviv, un d’ells israelià i l’altre palestí a The Bubble (2006).

Eytan Fox pot semblar políticament incorrecte davant els ulls d’alguns sectors de la societat israeliana (la qual cosa no és necessàriament dolenta), però és socialment impecable. Això és el que puc dir-vos jo, ja que les seves pel·lícules i l’entrevista us poden dir la resta.

Eytan-fox-239x300

Veus I: Una trobada amb Eytan Fox

G.Y: Parla’m de la identitat. Com s’ha format la identitat d’Eytan Fox? Quins són els teus orígens?

E.F: Els meus pares van néixer als Estats Units d’Amèrica. Hi van arribar des de l’Europa de l’Est: de Polònia i de Rússia. El meu pare va estudiar per a ser rabí a Nova York; un rabí conservador. Van venir a Israel l’any 1967. En aquella època es creia que Israel seria “el cel a la terra”, especialment per als jueus. Van arribar a Jerusalem, on jo vaig créixer. Va ser interessant perquè érem immigrants. Ser immigrant és molt difícil. Avui dia ho podem veure amb tota la gent que encara arriba a Israel de totes les parts del món, especialment d’Etiòpia i de Rússia. De la mateixa manera ho va ser per als meus pares. El meu pare va trobar una bona feina a la Universitat Hebrea. Era educador, a més a més de ser rabí. La meva mare, per altra banda, va patir-ho molt durant els primers temps. Imagineu-vos una dona elegant (com les de la sèrie Mad man) que arriba des de Manhattan a Jerusalem, que en aquella època recordava un shtetl (poblats habitats de forma majoritaria per jueus a l’Europa Central y Oriental abans de l’Holocaust). Crec que aquesta experiència va influir molt en la meva identitat, de la mateixa manera que em va influir com a artista.

Ser immigrant implica haver d’estar atent en tot moment per a poder percebre quins són els forts, quins són els febles, quines són les coses correctes i quines les incorrectes, i així des de petit vaig desenvolupar aquesta habilitat per a mirar, veure i reconèixer el meu entorn. Vaig arribar a Israel i vaig passar per totes les etapes de la socialització d’un israelià. Vaig anar a l’escola a Israel, també a l’institut, vaig servir a l’exèrcit, vaig estudiar a la Universitat a Israel, vaig fer els meus amics, el fet de ser jueu… tot plegat.

G.Y: Ser un jueu nascut fora d’Israel i que hi ha vingut posteriorment (puc dir-ho per experiència pròpia) et situa, davant de l’expectativa de tercers, com una mena de representant de la veu d’Israel, de les decisions del seu govern, de les accions de l’exèrcit, etc. Com t’has sentit respecte a aquest fet?

E.F: Jo tinc les meves pel·lícules. Aquestes es troben entre “Eytan Fox” i la meva audiència. Quan vaig a un festival internacional o quan vaig a fer publicitat de les meves pel·lícules a les estrenes a diferents països, sóc físicament allà, però, tot i això, hi ha la meva pel·lícula que em permet dir: “Això ho trobaràs a la pel·lícula”; perquè el meu cinema no deixa de ser una forma d’expressió personal. Crec que gairebé totes les pel·lícules de directors de cinema seriosos, i no em refereixo als blockbusters americans sinó a les pel·lícules personals, artístiques, sempre tracten sobre allò que el director o el guionista tenen a dir. És molt difícil amagar-se darrera de la pel·lícula. Quan sóc fora d’Israel sóc un representant del país i estic content de ser-ho perquè hi ha molts malentesos i desconeixement sobre allò que veritablement és Israel. Israel no és només Netanyahu, no és el seu govern necessàriament.

D’altra banda, vull afegir quelcom que considero igualment important: L’Israel on jo vaig créixer transmetia un sentiment de que hi ha un sol Israel, així és com vaig créixer. Era “nosaltres”, no “jo” o diferents “nosaltres”. Era un “nosaltres” i tots pensàvem igual, vestíem igual, escoltàvem la mateixa música, teníem la mateixa ideologia. Però amb el pas dels anys t’adones que això és totalment fals. Era una gran mentida. Hi ha molts Israels, moltes aproximacions diferents, moltes ideologies, diferents pensaments polítics. Jo represento el meu món, la meva comunitat, els meus companys i amics amb afinitats polítiques, els meus col·legues artistes.

Vaig estudiar a la Universitat de Tel Aviv amb molta gent que fa pel·lícules avui dia a Israel, com Ari Folman, l’escriptor de Vals amb Bashir; Ori Sivan, que va fer la sèrie “iejafim”, una sèrie sobre la història dels kibbutz; també amb Hagai Levi, que va començar la sèrie “Be’tipul” que, posteriorment comprada per HBO, va inspirar “In treatment”, una sèrie que mostra els diàlegs entre un psicòleg i el seu pacient. Amb ells i altres col·legues ens trobem moltes vegades al voltant del món representant la nostra comunitat i el nostre Israel i per això estic content.

Recordo la primera projecció que es va fer de “Walk on water” a Paris. Jo estava amb l’actor Leo Ashkenazi quan ens vam trobar amb uns estudiants de la Sorbona. Ells eren molt d’esquerres i la situació va ser tensa, es podia tallar l’aire amb un ganivet. Vam dir: “Hola!” i vam marxar. Després de la projecció de la pel·lícula, a la qual van assistir, els vam tornar a trobar. Era evident que l’atmosfera havia canviat, era més relaxada. Vam estar parlant i al final de la conversa un estudiant d’uns 18 anys va acostar-se’m i em va dir: “Jo sempre he odiat Israel però veient aquesta pel·lícula m’he adonat que el món és un lloc molt complex i que a Israel hi ha gent bona. T’agraeixo l’experiència”. Aquest és un exemple de com jo represento Israel fora del país.

G.Y: Tractar temàtiques relacionades amb la comunitat gai va ser el teu primer objectiu com a director o va sorgir amb el pas del temps?

E.F: Quan treballo, la meva idea sempre ha estat, i encara és, arrencar des de l’interior, des de mi mateix. Insisteixo, existeix aquest “nosaltres” que es fa tan pesat quan un creix a Israel. Tots anem a l’exèrcit als 18 anys i “anem a les millors unitats perquè som de casa bona. Hi anem per a ser paracaigudistes o pilots…”. Una de les coses que em vaig dir a mi mateix era que treballaria el meu cinema des del “jo”, una persona. Per inducció aniré des del “jo” cap a les coses que succeeixen al meu voltant. D’aquesta manera, tot comença amb mi, les coses en les que crec, la meva família, pares, amics, gent estimada, Jerusalem, ciutat on vaig créixer i que gairebé sempre té un rol a les meves pel·lícules. Per exemple, Florentin (nom d’un barri de Tel Aviv) va ser una sèrie que es va poder veure en horaris de màxima audiència, en la que tractava de redefinir l’Israel jove dels anys 90. Es tractava de definir aquell nou Israel i, com que l’estimo i em preocupo per aquest país, començar pel “jo”, “mi”, és una manera de redefinir-lo. De fet, no puc ignorar el fet que descric la comunitat gai d’Israel perquè en sóc un membre prominent.

G.Y: D’altra banda, llegint l’entrevista que vas fer per a Indiwire.com és possible comprendre que no esperes que el teu cinema sigui etiquetat com a “cinema gai”. Entenc que les teves pel·lícules tractin un ampli ventall de realitats socials i polítiques i, òbviament, el gènere n’és una d’important. Pots explicar la perspectiva des de la que enfoques les teves filmacions?

E.F: Quan entres en una botiga de DVD, pots trobar drama, comèdia, cinema internacional o estranger… i gai. Això em sembla bé. No tinc problema de ser en un gueto ni res de semblant. La meva esperança és fer pel·lícules molt bones com a director gai per a què la gent les vulgui anar a veure sense ser necessàriament gai. He tingut sort amb les meves pel·lícules ja que, sobretot a Israel, gent de fora de la comunitat gai ha anat a veure-les. A Amèrica i a Europa tinc un altre públic predisposat a veure les meves pel·lícules, els jueus. Venen, per tant, els gais i els jueus. A Israel, una pel·lícula com Yossi i Jagger va aconseguir atreure gent de totes les procedències socials. No va tenir res a veure amb el fet de ser gai.

El gran compliment que rebia d’alguns soldats que venien a veure la pel·lícula era: “Al final de la pel·lícula se m’havia oblidat que eren gais.” Això era una manera d’afalagar-me. Ho era pel fet que l’amor és amor, l’amistat és amistat i el sexe és sexe i no importa massa qui hi pren part, la idea és la mateixa, els mateixos principis.

Sóc conscient que algú que fa cinema ha de ser molt responsable d’allò que diu perquè educa. La història més impressionant que m’ha succeït durant la meva carrera professional va ser quan vaig rebre un missatge a facebook d’una dona iraniana que, després de veure The bubble, em deia: “Vaig créixer en un món on el sionisme és Satan i en el que el meu objectiu era destruir Satan i d’alguna manera, a través d’internet, un amic em va dir: Mira aquesta pel·lícula. T’agraeixo moltíssim aquesta pel·lícula perquè ha canviat la meva concepció de la vida, perquè ara sé que la realitat és més complicada. A Israel hi ha gent bona com tu i els teus amics i no puc tractar el món en termes de blanc o negre”. Juro que vaig començar a plorar. Algú d’Iran no és qualsevol cosa! I així és com una pel·lícula pot educar i sento aquesta responsabilitat a l’hora d’escollir un tema i la manera de tractar-lo.

G.Y: Les teves pel·lícules desafien els discursos més populars ja que mostren possibles i, a vegades, impossibles reconciliacions entre personatges que ocupen posicions a la societat que els fan sentir “fora de lloc”. Podem veure aquestes relacions entre Yossi i Jagger o entre Noam i Ashraf (The bubble). Pots comentar aquesta idea “d’estar fora de lloc” i de la “bombolla” que els permet sentir-se “al seu lloc”.

yossi-and-jagger-31

E.F: A la darrera pel·lícula, Yossi també es troba en un lloc on no és gaire acceptat: l’hospital on treballa. Fins i tot a Song of the siren, la meva primera comèdia romàntica (1994), hi havia aquella dona que actuava trencant les expectatives establertes pels rols de gènere. Ella s’acostava a un home i li deia: “Vols sexe?”, quan el que es podria esperar d’una dona és que fos tímida i esperés a que se li acostés un home a demanar-li el telèfon o alguna cosa per l’estil. Ella era una dona en un món d’homes que deia aquestes coses; de manera que penso que tens raó. El que faig és agafar un personatge i posar-lo en un món en el que no podria encaixar, aquest és el drama. Si agafes un noi gai i el poses al carrer Sheinkin (centre de Tel Aviv) no hi ha cap problema, però si agafes aquest noi el poses a l’exèrcit israelià a la dècada dels 90 en una unitat de combat (com succeeix a Yossi i Jagger) o, fins i tot, tenint una cita amb un noi palestí al carrer Sheinkin (com succeeix a The bubble), llavors hi ha una situació dramàtica. És en aquest punt que la realitat xoca amb l’individu i pum!

Són estructures dramàtiques. A The bubble, la temàtica araboisraeliana i la realitat gai potser van ser excessives. Yossi i Jagger, dos nois jueus que son gais, no passa res; però un àrab palestí i un jueu, això va ser massa per als israelians. Fora d’Israel la pel·lícula va encantar.

G.Y: Es correcte dir que no fas cinema fàcil, que t’acostes a qüestions com la guerra, l’exèrcit, l’holocaust i, la major part de les vegades, a través dels ulls de personatges homosexuals o en conflicte amb la seva vivència de la identitat de gènere. Cada temàtica que tractes és una realitat complicada. Pots detallar més com ha rebut el públic israelià el tracte d’aquestes qüestions tan sensibles?

E.F: Jo ensenyo en un lloc anomenat New York University – Tel Aviv. La famosa Universitat de Nova York ha començat a donar la possibilitat als seus estudiants d’anar a campus diversos durant períodes de mig any: Abu Dhabi, Shanghai, alguna universitat italiana i, recentment, a Tel Aviv. Els meus alumnes em deien que sempre mostrem imatges d’esquerra i crítiques al cinema. Buscaven alguna cosa més sionista, més pro-Israel i els puc entendre. Jo estimo aquest país, vaig tenir ofertes per a anar a treballar a Los Angeles i em vaig dir: “No, vull fer pel·lícules israelianes, aquest és el meu món, el meu llenguatge, el meu país i la meva gent”. Diria que la gent que acostuma a veure pel·lícules israelianes són, generalment, intel·lectuals o gent d’esquerres. A vegades rebem comentaris sobre les pel·lícules que han estat acceptades a festivals com Berlin, Venècia o Canes. És clar, són pel·lícules anti-israelianes. A la gent que no és jueva els encanta veure-les. Però les reaccions, en general, són bones i com que els crítics generalment són d’esquerres, també comprenen la càrrega política.

He tingut debats amb diversa gent sobre la manera com les meves històries i els meus personatges manifesten càrregues polítiques. Per exemple, la comparació entre alemanys i jueus, i israelians i palestins. Això és molt delicat a Israel. Quan algú intenta comparar el comportament d’Israel a Cisjordània amb l’Holocaust, fins i tot la gent d’esquerres dirà: “Com pots fer aquesta comparació?” L’Holocaust és sagrat, però jo crec que la comparació val la pena fer-la fins i tot si no és adequada. És important per a recordar-nos com hem patit al llarg de la història i, per tant, que no hem de causar dolor a altres persones. Nosaltres, el món jueu, no podem permetre’ns causar dolor als altres. Això és tot el que intento. I la gent, encara que els costa, m’entén.

G.Y: Pots comentar alguna altra anècdota que t’hagi marcat durant els teus anys de carrera professional com a director de cinema?

E.F: Estava gravant “Walk on water” a Berlin, a TempleHoff, un antic aeroport utilitzat pels nazis. Era la pausa del dinar. Em va trucar la meva mare. Estava malalta, amb un càncer, i em va preguntar: “Hola Eytan, on ets?”. Li vaig dir: “Sóc a Berlin” i va respondre “Per què ets a Berlin?”. Vaig explicar-li que estava gravant una pel·lícula i que tornaria al cap d’uns quants dies; i va dir: “Berlin és l’enemic”.

La meva mare, després de fer-se a la idea de viure a Israel, es va fer més israeliana que els jueus nascuts a Israel. Ella lluitava per la causa palestina. Va ser la planificadora d’urbanisme de l’ajuntament de Jerusalem i s’encarregava de Jerusalem Oriental, de tots els barris palestins. Tenia diversos amics palestins, els convidava als sopars dels divendres, feia el kidush (benedicció del vi al sopar del Shabat) amb ells. I de cop i volta em diu: “Berlin és l’enemic”. Ella mai no hauria dit una cosa així. Per ella era possible reconciliar-se i fer la pau amb tothom. Al principi em vaig preguntar què volia dir amb aquella frase. Estava a punt de morir i de cop i volta li agafa aquesta por interior i em diu aquesta frase tan boja. Llavors vaig assumir que aquella nena de 3 anys que vivia a Chicago als anys 30 i llegia sobre l’Holocaust, sobre Auschwitz, se sentia com pot sentir-se una nena de 3 anys que creu que els alemanys conqueriran el món i la portaran en un camp de concentració com a les demés nenes jueves.

M’adono de com les coses que succeeixen a la infància persisteixen fins i tot si la vida ens porta en la direcció totalment oposada. Són a l’interior de l’individu. Després d’aquella trucada vam seguir treballant i poques hores més tard vaig rebre una trucada i em van dir que la meva mare s’havia mort.

Després d’això vaig dedicar la pel·lícula a la seva lluita per la pau i els drets humans.

G.Y: Has pensat en fer alguna pel·lícula sobre els jueus ortodoxos?

E.F: Hi ha una història molt boja sobre el rabí més important del moviment sionista anomenat Mordechai Elon. Amics meus que treballen amb Joseph Cedar, el director de la recent pel·lícula Footnote, em van dir que quan va saber que havien arrestat Mordechai Elon es va passar el dia sencer plorant. No podia comprendre com un home tan important per al sionisme, ben educat, “ha’gadol va’torah” (Gran coneixedor de la Torah) podia ésser acusat d’abusos sexuals a alguns dels seus alumnes. Sempre es diu: ”Només algú que no sigui jueu podria fer aquestes coses, un jueu? No!” i resulta que aquest home anirà a judici. Els polítics han intentat evitar-ho però probablement anirà davant de la justícia. És una història que podria fer. Procedeixo d’una família religiosa, el meu pare era rabí, i és un món interessant. Si aconsegueixo posar un noi gai en aquest món podria ser molt interessant; així que, és una possibilitat.

G.Y: Quins són els projectes que prepares per a un futur pròxim?

E.F: La meva nova pel·lícula és una comèdia romàntica plena de dones, tot i que normalment treballo més amb homes que no pas amb dones. Es tracta d’un grup de noies que anirà a Eurovisió a representar Israel. És una història divertida sobre un grup de noies que no tenen res a veure amb el món de la música ni de l’espectacle. Viuen en un mateix edifici i són amigues.
La gent dirà: ”Però avui dia ningú no coneix els seus veïns, no s’és amic del veí.” I jo responc que aquest era l’Israel en el que vaig créixer als any 70, en el que tothom coneixia els seus veïns. Una és propietària d’un bar, l’altra professora, la tercera és política. Un dia s’ajunten amb l’objectiu d’animar una veïna que ha estat abandonada pel seu marit. Una de les noies sap dos acords de guitarra i comencen a fer una cançó. Un veí, el veí gai, ho documentarà i ho enviarà al jurat que ha de decidir quina cançó representarà Israel a Eurovisió. Òbviament, seran escollides. Elles no volen anar-hi, no saben cantar i no saben ballar, però finalment decideixen fer-ho. La pel·lícula tracta de com canvien les seves vides. També estic desenvolupant una pel·lícula sobre Mike Brant, una superestrella que va començar a Israel i que va saltar a la fama quan es va traslladar a França. Tinc molts altres projectes en fase de desenvolupament, és un bon període. Treballo dur.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

E.F: Complicat, complex, terrible, tràgic, meravellós, sorprenent i estimat.

Finalment m’agradaria compartir una resposta que vas donar a la revista IndieWire.com a una entrevista:

I.W: Quina és la teva definició d’una pel·lícula independent?

E.F: Crec que he de dir que una pel·lícula independent es aquella que ha estat motivada per les raons adequades. Algú ho havia de fer perquè una historia havia de ser explicada.

Aquí podeu trobar unes paraules d’Eytan Fox sobre el conflicte entre Israel i Palestina.

Aquí podeutrobar l’entrevista que he citat al web Indiewire.

Seguiu les properes publicacions del blog via FB.

Seguiu les properes publicacions del blog a Twitter.