Aquest post va ser publicat originalment pocs dies després de la Diada Nacional de Catalunya, el 16 de Setembre de 2012 i he decidit deixar el text introductori intacte:

Ha estat una setmana moguda a Catalunya arran de la Diada i de la qüestió de la identitat nacional. La qüestió nacional és el nostre pa de cada dia a l’Orient Mitjà, fent coincidir les dates, presento la primera entrevista que he fet a un palestí.

No es tracta d’una entrevista centrada en la realitat política de la regió però hi intento copsar els efectes que aquesta realitat té en la vida i la identitat d’en M.A.R, un jove d’Hebron, Cisjordània.

El vaig conèixer un dissabte a la tarda a l’estació central d’autobusos de Jerusalem. Jo tornava de passar-hi un cap de setmana i en M.A.R venia d’Hebron després de passar el cap de setmana amb la família, venia de creuar un delscheck pointsque separa els territoris de Cisjordània i Israel.

Jo li demano l’hora, ell em demana d’on sóc, falten dues hores per a què surti el bus i les passem parlant. En M.A.R estudia a Hebron durant una part de l’any; quan no estudia, treballa a Israel amb un permís de treball i residència. Aquest fet genera una rutina setmanal que el situa entre dos territoris, dues cultures, dues llengües; tot tan proper i tan distant.

Aquesta entrevista mostra un costat del prisma. Una intersecció diferent entre l’individu i l’entorn. Així doncs, us deixo amb en M.A.R, un jove palestí a Israel.

Veus II: Una trobada amb M.A.R

G.Y:Com a palestí que ets, de la mateixa manera que passa amb els israelians, la teva relació amb l’altre existeix des del mateix dia que vas néixer. El conflicte polític i militar entre tots dos territoris és inevitable per a la població d’ambdós costats. Et voldria preguntar sobre el moment en què vas trepitjar Israel per primera vegada. Quan vas creuar la frontera per primer cop? Com et vas sentir?

M.A.R:La primera vegada que vaig anar a Israel va ser en una visita d’un dia per anar a la platja, passar-m’ho bé i tornar a Palestina (la població de Cisjordània pot tramitar permisos durant l’any, i especialment durant l’estiu, per passar un dia de platja a Tel Aviv). Abans d’anar a Israel per primer cop, tot el que havia sentit a Palestina sobre Israel eren coses dolentes sobre la gent, sobre els polítics. Estava acostumat a escoltar que són els nostres enemics, que no podem conviure amb ells, que no hi podem fer negocis, que no podem ser amics. Quan vaig posar els peus a Israel per primer cop, tenia aquest sentiment dintre meu. Era a Tel Aviv i veia la gent com enemics i mirava al meu voltant i em deia a mi mateix: “Finalment puc veure l’enemic”.

Vaig trobar-me una realitat diferent de la que m’esperava, ja que tot el que havia vist fins aquell moment representant Israel havien estat soldats en territori palestí. Quan vaig venir i vaig veure les persones em vaig sorprendre. Em vaig adonar que aquestes persones són com nosaltres: treballen, viuen les seves vides, fan tot allò que fem nosaltres, com qualsevol persona.

En aquella època jo encara no parlava hebreu, només àrab i anglès. Recordo una vegada a la platja que estava assegut amb un amic i va venir un noi per darrere meu i va començar a parlar en hebreu. Em vaig espantar, vaig pensar que podia ser un soldat que se’m volia endur o que em volia fer alguna cosa dolenta perquè jo era un palestí a Israel. Llavors, el meu amic li va demanar si podia parlar en anglès i ell va dir: “Si, en anglès i en àrab també, puc parlar la vostra llengua”. Llavors es va posar a parlar amb nosaltres, com un amic, vam tenir una llarga conversa. Recordo que quan es va adonar que jo estava preocupat em va dir: “No has d’estar preocupat per mi, només vull un encenedor per encendre la meva cigarreta”. Aquesta va ser la meva primera interacció amb un israelià que no era ni policia ni soldat.

G.Y:Ets la primera persona palestina que entrevisto al meu blog i crec que és indispensable preguntar-te sobre la teva percepció d’Israel, ja que fa uns anys que et relaciones amb la seva gent, el territori i la seva cultura.

M.A.R:Després de la meva primera visita, vaig adonar-me que Israel es un país bonic on s’hi troba gent agradable i vaig decidir tornar-hi un cop i un altre i un altre. Pensava sobre la idea de tenir amics israelians i poder comprovar si el que havia sentit sobre Israel era cert. Després de visitar el país unes set o vuit vegades vaig fer un amic de Tel Aviv. El vaig conèixer per primer cop durant la meva segona visita i, per coincidència, ens vam trobar de nou en una de les meves següents visites. Ell jugava sol a futbol a la platja i com que a mi m’encanta el futbol li vaig preguntar si podia jugar amb ell. En el mateix moment en què li vaig preguntar, vaig adonar-me que estava preocupat perquè jo era àrab. Exactament el que em va passar a mi la primera vegada que vaig trobar-me un israelià. Jo li vaig dir el mateix: “No has d’estar preocupat, només vull jugar amb tu a futbol”. Posteriorment vam intercanviar les informacions de contacte personal, el telèfon i el facebook i encara seguim en contacte.

Després de tres anys treballant a Israel hi he fet molts amics, tant àrabs com jueus israelians. També tinc amics d’Hebron, la meva ciutat, que treballen a Israel. Amb els meus amics jueus d’Israel estem d’acord en què els nostres governs ens enganyen sobre la realitat de “l’altre cantó”. Estàvem acostumats a creure’ns el que deien a les notícies, a la ràdio, a la televisió, però després de trobar-nos amb la realitat ja no ens ho creiem.

Durant la setmana, quan sóc a Israel treballant, no té massa importància el fet de que sigui palestí. Molta gent creu que sóc un àrab israelià i alguns fins i tot creuen que sóc jueu. La gent més propera sap que sóc palestí.

També he trobat israelians a qui no els agraden els àrabs. Recordo una vegada quan encara estava aprenent hebreu i vaig anar a un petit negoci per a comprar alguna cosa. L’home de la botiga es va adonar que jo no parlava l’hebreu massa bé i em va preguntar si era àrab. Quan li vaig dir que sí, em va dir que no em volia vendre, que anés a comprar en un altre lloc. Aquest home pertany al secotr de la població d’Israel que no vol una solució per al conflicte ni la pau. El mateix fenomen passa a Palestina. Trobaràs gent que vol la pau i l’establiment de relacions amistoses i d’altres que no hi creuen i que no volen saber res d’Israel i dels israelians.

G.Y:Parla’m de la teva experiència com a ciutadà palestí a l’hora de creuar les fronteres, els check points,i sobre la teva manera de viure la identitat palestina un cop ets en territori israelià.

M.A.R:Quan vaig creuar la frontera per primer cop, vaig passar el check point, van revisar tant el meu cos com les meves pertinences per veure que no portés una bomba o armes i em van fotografiar per a poder identificar-me en futures ocasions. Jo no podia comprendre tot aquest procés. Em sentia com si anés a visitar la Casa Blanca, quan jo només volia anar a la platja i passar-m’ho bé. Avui en dia, després de tres anys creuant les fronteres cada setmana per anar a Israel a treballar i tornar a casa a veure la família durant el cap de setmana, creuar el check point és part de la meva rutina setmanal. Ja no m’afecta tant el fet de veure els soldats. He de dir que, si bé és més fàcil per a mi des que m’hi he acostumat, encara em revisen com la primera vegada. Això si, com que ara parlo hebreu almenys intercanviem unes paraules.

A Israel tots els centres comercials i alguns restaurants i llocs populars tenen guàrdies de seguretat a les entrades. Això em recorda d’alguna manera els check points que es troben entre diferents ciutats palestines, pertany a la mateixa manera de pensar la seguretat encara que el context sigui ben diferent.

G.Y:Ja veig que estàs més que adaptat a la rutina que implica creuar les fronteres cada setmana, ja que una part important de la teva vida la vius a Israel. Quines són les teves rutines?

M.A.R:Estudio administració d’empreses a Hebron, a Palestina, durant sis mesos a l’any, els altres sis mesos treballo a Ashdod, a Israel, en un restaurant. L’únic projecte que mantinc durant tot l’any a Israel és el futbol. Participo en un projecte futbolístic a Tel Aviv. Quan treballo a Israel, cada dissabte a la tarda creuo la frontera per anar des d’Hebron a Jerusalem i des d’allà fins a Ashdod per començar la setmana laboral. Durant la setmana treballo cada dia des del matí fins a les quatre de la tarda i passo les tardes amb els meus amics israelians i palestins de la feina. Els dijous després de treballar vaig cap a Hebron on passo la resta del dia amb la família. Divendres al matí torno a Tel Aviv i treballo en el projecte futbolístic. Divendres a la tarda torno a Hebron, on passo el cap de setmana i el dissabte a la tarda la història es repeteix. Creuo quatre vegades per setmana els check points. Durant el mig any que fa que estudio a Hebron només creuo dues vegades a la setmana per a anar a Tel Aviv els divendres al matí a treballar amb el meu equip de futbol. M’agraden tant els meus estudis com el futbol, però prefereixo el món del futbol així que intentaré trobar la manera de combinar-los.

G.Y:I el projecte futbolístic en el que treballes? De què es tracta?

M.A.R:El projecte pertany a una organització alemanya anomenada Zevec, ells el financen. Llavors hi ha una organització israeliana que es diu Mefalot que s’encarrega de convertir-lo en fet, junt amb la col·laboració de l’equip de futbol Hapoel Tel Aviv. Ells s’encarreguen de trobar els participants, tant àrabs com jueus israelians, com musulmans i cristians palestins, que treballem junts. Jo em vaig implicar en aquest projecte ara fa un any. Vaig assabentar-me’n a través d’un amic que treballa fa tres anys amb mi en una organització Palestina que té propòsits similars als de Mefalot i que es diu Joves Creadors Palestins. Vaig enviar el meu CV i em van acceptar.

images

Aquest projecte tracta d’ajuntar palestins i israelians per a què juguin junts, treballin junts i es coneguin, i així coneguin una veritat diferent, una realitat diferent. L’equip de treball està format per ciutadans palestins i israelians. En aquests moments som set palestins, cinc àrabs israelians i cinc jueus entrenant els diferents equips on hi ha nens de diferents procedències i edats. Després de prendre part en aquest projecte tots rebrem un diploma d’entrenadors de futbol.

A través d’aquest projecte he fet moltes coneixences amb gent israeliana. Ara ens relacionem entre nosaltres com a germans. A vegades sortim junts o anem a la platja. Treballar junts és la millor manera de conèixer l’altre, compartir experiències i desafiaments. Espero que algun dia puguem veure nens israelians i palestins jugant junts, i aquells que ja no són nens treballant junts amb normalitat.

G.Y:Pots comentar un parell de moments significatius del projecte?

M.A.R:Alguns mesos enrere vaig passar a Betlem, a Palestina, dos dies amb tots els entrenadors que formem part del projecte, tant israelians com palestins. Aquells dos dies són inoblidables. Vam ser com una família durant aquells dos dies, ens llevàvem, menjàvem, ens ho passàvem bé, tot junts, exactament com una família.

D’altra banda, cada divendres és un moment especial. Organitzem partits entre els equips de diferents entrenadors i, per exemple, al meu equip hi ha israelians jueus i àrabs, tant musulmans com cristians. Quan algú marca un gol, és igual qui sigui, quina sigui la seva identitat nacional o religiosa, tots ho celebrem. Dues nacions i tres religions.

G.Y:Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

M.A.R:Necessitat de pau, modern, oportunista i pròsper.

G.Y:Pots definir Palestina amb uns quants adjectius?

M.A.R:Necessitada de pau, gent determinada, pacient i ambiciosa.

Aquí hi podeu trobar més informació sobre el projecte en el que treballa en M.A.R.

Seguiu les properes publicacions del blog a FB.

Seguiu les properes publicacions del blog a Twitter.