Aquesta entrevista, d’igual manera que les dues anteriors va ser publicada per primera vegada al blog “Un català a Israel” al Diari Ara. He decidit deixar el text de presentación original: Tot i que la realitat sociopolítica i diplomàtica d’Israel mai no és estable, sembla que ho és més que a d’altres països, als ulls de molts individus. Durant els darrers anys, Israel ha estat testimoni de l’entrada a través de les seves fronteres de desenes de milers de persones. Aquestes persones, en la seva majoria d’origen africà, vénen a la recerca de refugi tot escapant de règims dictatorials i opressors, de la pobresa i de la fam i d’altres realitats insostenibles. Israel, especialment en aquests anys dominats per la inestabilitat al conjunt de la regió, arran dels diversos moviments socials de protestes i aixecaments populars als països àrabs de la zona, ha estat el país que ha semblat més segur per a aquests sol·licitants de refugi i asil. Israel, un país jove i amb una identitat clara. L’estat jueu que s’ha format amb l’arribada d’immigrants jueus dels cinc continents es troba amb una realitat social ja coneguda a Europa, la immigració. Bona part dels immigrants, encara que volen tirar endavant econòmicament a Israel per motius obvis, al·leguen raons no econòmiques per a migrar. Generalment motius polítics i de seguretat personal. Per a entendre com Israel gestiona aquesta situació, he tingut l’oportunitat d’entrevistar Yael, treballadora a l’African Refugees Development Center (ARDC).

269006_244493138912402_6020513_n

Veus III: Una trobada amb Yael, treballadora de l’ARDC

G.Y: Pots explicar la història recent dels refugiats i de la gent que demana asil polític a Israel?
Y.A: És difícil parlar de refugiats a Israel sense fer referència als refugiats palestins, però el meu camp de treball és un altre. Els refugiats palestins es distingeixen, principalment, pel fet de que la entitat que tracta amb ells és específica, la Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina a l’Orient Mitjà, UNRWA. Això és degut a què ells van convertir-se en refugiats després de la guerra àrab-israeliana de l’any 1948, d’acord amb una decisió de la ONU. Als demés els anomenem sol·licitants d’asil.
G.Y: Per què aquesta denominació?
Y.A: Perquè la convenció de 1951 de l’ACNUR estableix el concepte de refugiat i allò que els estats sobirans han de fer quan algú és reconegut com a refugiat i quan han de ser reconegudes les persones sota aquest estatus. Un sol·licitant d’asil només serà un refugiat si acompleix els criteris de la convenció. A Israel hi ha un gran problema ja que, de fet, pràcticament ningú no és reconegut com a refugiat. Des del 1954, any en què Israel va signar i ratificar les convencions de l’ACNUR, només al voltant de 180 persones han estat reconegudes com a refugiats i van aconseguir tots els drets que això implica. Tots els demés són sol·licitants d’asil, refugiats potencials però ningú no s’encarrega de comprovar-ho. Van arribar demanant refugi i se’ls ha deixat estar aquí sota un règim de protecció, si podem dir-li protecció. Fins l’any 2009 l’ACNUR es responsabilitzava d’atendre tota la gent que arribava a Israel per via terrestre creuant la frontera amb Egipte a través del desert del Sinaí o per via aèria. Feien les entrevistes als sol·licitants d’asil i feien les recomanacions al govern per a designar aquells que havien de ser reconeguts com a refugiats i aquells que no. Entre 2005 i 2008 el número de persones que arribaven va començar a créixer però va ser entre 2008 i 2012 que el flux de persones entrants es va tornar impossible de controlar. L’any 2008 van entrar al país aproximadament 8.000 persones. L’any 2012 més de 60.000.
G.Y: Com ho fa l’estat d’Israel per a gestionar aquest creixement del nombre de sol·licitants d’asil?
Y.A: Israel va decidir no comprovar les sol·licituds de les persones que provenen d’Eritrea, Sudan i Congo. Què implica això? Aquesta gent no pot ésser enviada de nou als seus països per motius diversos. En el cas dels congolesos, degut a la situació del seu país; els eritreus corren perill si tornen, ja que van abandonar el seu país de manera il·legal; i els sudanesos perquè no existeixen llaços diplomàtics entre els dos estats i els seus ciutadans tenen prohibit venir a Israel. Podrien ser perseguits per haver vingut. Per tots aquests motius, Israel ha decidit no enviar-los de tornada. Allò que podem anomenar una política de “no deportació”. Al mateix temps, degut a aquesta política, es justifica el fet de no comprovar les sol·licituds d’asil sobre criteris individuals. Això implica que, tot i que una sol·licitud d’aquest tipus té sempre bases individuals, el 90% no són ni tan sols comprovades. L’altre 10% són les de les persones que arriben des de Txad, Guinea, Libèria, Ghana, Nigèria, Etiòpia, etc.
G.Y: Quina situació és més convenient per a aquestes persones, la demanda individual d’asil o el règim de no deportats?
Y.A: Bé, un individu hauria de tenir sempre la possibilitat de sol·licitar asil: “Busco asil i demano ser reconegut com a refugiat”. És un dret. És el dret a la protecció individual. El govern israelià va dir: “D’acord, són massa gent com per a rebre’ls a la nostra societat però tampoc no podem fer-los tornar als seus països ja que les situacions són massa embogidores, així que els donarem uns quants drets que no són exactament els drets d’un refugiat però que són millors que ser il·legals o anar a la presó”. Aquesta situació que, hipotèticament, havia de ser temporal, ha resultat no ser-ho ja que hi ha gent que fa més de set anys que és sota el paraigua d’aquest estatus legal. Això podria canviar aviat ja que hi ha alguns moviments darrerament als jutjats. En tal cas la gent que es troba en aquesta situació tindrà dret a sol·licitar asil i serà el govern qui decideixi si li concedeix o no. Fins al moment present, l’estatus que se’ls concedeix els situa en una mena de “llimbs”. No poden ser deportats, no són empresonats però, al mateix temps, oficialment, no tenen el dret a treballar ni a accedir a la seguretat social o als serveis socials. No tenen drets més enllà de tenir el dret a no ser deportats. Tenen accés a un servei d’emergències i hi ha dues organitzacions a Tel Aviv que gestionen clíniques per a ells. Una pertany al govern, l’Estrella de David Vermella i l’altre és Physicians for Human Rights, que també dóna ajuda a qui la necessita. Han de renovar els permisos cada tres mesos, de manera que cada tres mesos es troben de nou amb el: “D’acord,…el rebré aquest cop?”.
G.Y: Quins han estat els moviments més recents del govern en relació a aquesta realitat?
Y.A: Ara fa poc temps ha canviat la llei. Des de l’aplicació de la nova llei, tota la gent que creua la frontera il·legalment és empresonada durant tres anys sense judici. L’única manera de ser alliberats és rebre l’estatus de refugiats; però per a donar-te una idea aproximada, a Europa el 25% de les sol·licituds d’asil són acceptades, a Israel ho són el 0,25%. Això vol dir una centèsima part, i aquestes dades només impliquen aquell 10% dels immigrants que no provenen ni de Congo ni de Senegal ni d’Eritrea. El percentatge de reconeixement dels sol·licitants d’asil provinents d’aquests tres països com a refugiats a Europa està entre el 74 i el 84%. Així doncs tenim 10.000 de les quals el 25% hauria de ser reconegut i 50.000 de les quals el 80% ho hauria de ser. Amb la nova llei haurien de tenir la possibilitat de demanar refugi ja que és l’única manera que tenen de sortir de la presó. És molt complex i, al tractar-se d’una llei nova, encara aprenem a treballar-hi. Per un altre cantó, Israel no deporta tanta gent per any. Així doncs, el 0,25% aconsegueixen l’estatus de refugiats; això vol dir que, o bé rebem tots els mentiders del món o bé el sistema d’asil no funciona correctament. El que l’experiència ens ha demostrat és que es nega la credibilitat de les persones per qüestions molt petites com: “Bé, has dit que estàs al país fa dues setmanes i ara dius 15 dies…”. El sistema d’asil no funciona correctament ja que nosaltres, des de l’ARDC, podem dir que la major part de la gent d’Eritrea i Sudan que s’acosten a nosaltres haurien de ser reconeguts com a refugiats i ni tan sols poden demanar que se’ls reconegui com a tals. Aconsegueixen altres formes d’assistència mèdica o humanitària. Si hi hagués una veritable gestió i adjudicació d’estatus, alguns rebrien els plens drets com a refugiats i d’altres serien deportats legalment. Per ara és un procés en què la gent no rep un tracte just, això ho sabem i, fins que això canvií, hem de lluitar. El Ministeri de l’Interior diu que aquesta gent ha vingut aquí a treballar. Per què? Perquè els pregunten: “Per què has vingut aquí?” i ells responen que volen treballar. Si has deixat el teu país tres mesos enrere i has passat gana, la pregunta adequada no és: “Per què has vingut?”. La pregunta seria: “Per que has deixat el teu país i per quin motiu no hi pots tornar?”. Tothom vol treballar, òbviament, és l’única manera de sobreviure. És una pregunta injusta. Els guardes dels centres on són retinguts, segons hem tingut noticies, han arribat a recomanar als sol·licitants d’asil que diguin que són aquí per a treballar. Aquesta afirmació els denega automàticament l’estatus de refugiat ja que els converteix en immigrants per causes econòmiques.
G.Y: Llavors creus que la manera de tractar aquesta qüestió és molt diferent a Israel en relació a d’altres llocs?
Y.A: Sempre sembla que les circumstàncies dels altres siguin més desitjables. Per altra cantó, amics meus a facebook mostren als seus murs coses que passen amb la gent que busca refugi als seus països, com a Austràlia, els Estats Units o diferents països d’Europa. Jo penso “no sabeu del que parleu, a Israel és molt pitjor. Espanya i Grècia són els països europeus més intransigents amb la immigració i, encara així, aquí és pitjor. D’altra banda, s’ha de recalcar que a Israel aquesta realitat és nova i es presenta com una problemàtica política sobre la que no hi ha experiència, és una realitat dels darrers 4 o 5 anys, no més. Però de tota manera em sembla increïble el fet que no s’hagi agafat cap model de polítiques ja aplicades a Europa amb anterioritat. Aquí s’està reinventant la roda. Estem abordant el tema d’una manera que no podrà perdurar ja que la llei internacional diu que Israel ha de protegir aquestes persones.
G.Y: Pots explicar una mica més sobre la nova llei?
Y.A: Abans de la nova llei, qualsevol persona que creués la frontera d’Egipte, al desert del Sinai, era arrestada i identificada. Se’ls identificaria com a congolesos, eritreus o sudanesos i se’ls deixava anar, enviant-los a Beer Sheva, Tel Aviv o d’altres ciutats amb visats temporals. Alguns podien romandre a presó durant un temps fins a ésser alliberats per un jutjat administratiu, degut a problemes amb la seva identificació o perquè no eren possibles deportats. Això era així abans de la nova llei. Ara mateix s’empresona tothom, a no ser que un advocat aconsegueixi alliberar la persona sota circumstàncies molt específiques. G.Y: Com arriben els sol·licitants d’asil a posar-se en contacte amb la vostra organització?
Y.A: A vegades tenen problemes gestionant les seves vises i així arriben a ARDC. Les seves comunitats ens coneixen, ens mencionen i els diuen “hauries d’anar allà”. També pot ser que vagin a una altra organització que els diu de venir a ARDC. Fins i tot a vegades el propi Ministeri de l’Interior els envia. La gent sap que existim. Hi ha poques organitzacions i tenim una separació de tasques molt clara. Physicians for Human Rights tracten temes relacionats amb la salut i els visats mèdics. Nosaltres tenim diferents projectes. La nostra organització té projectes educatius per a la gent que vol accedir a la formació acadèmica (ja que hi ha un centre a Israel on no tenen en compte l’estatus legal de la persona que hi vol estudiar). Els ajudem a demanar beques, els donem classes d’anglès i d’hebreu. Tenim també un projecte humanitari que inclou suport psicosocial, menjar, refugi per a dones embarassades i mares solteres. També hi ha el projecte del que jo en sóc responsable, el suport legal per a aquelles persones que tenen problemes amb la gestió dels visats o amb les autoritats, en general. Els ajudem a provar la seva identitat i procedència si és necessari. I en aquelles ocasions en les que és possible intentem engegar processos de reunificació familiar a altres països. Fem també activitats per a activar les comunitats i enfortir els seus llaços solidaris. Tenim també un departament de recerca sobre lleis i polítiques referents a les lleis d’immigració.
G.Y: Com afecta la concentració de la població nouvinguda sol·licitant d’asil a determinats barris desafavorits social i econòmicament?
Y.A: Deia que es troben “als llimbs”, no tenen drets ni accés a serveis públics. S’han de mantenir física i psicològicament i és molt dur. El que succeeix en aquestes circumstàncies és que enforteixen el suport comunitari per a fer la seva supervivència més fàcil i més barata. Són increïbles les xarxes solidaries que arriben a construir. Viuen sota condicions molt dures però comparteixen tots els recursos. Cada comunitat té moltes iniciatives per a ajudar els seus. L’església nigeriana, els refugis dels sudanesos, els eritreus. Tots comparteixen. No deixen ningú de banda. El problema és que, òbviament, quan tens una població molt empobrida, aquesta es dirigirà al lloc on pugui viure i, generalment, aquest serà un barri o localitat pobre. Això afecta directament els barris pobres que ja abans eren, i encara són, deixats al marge per les autoritats, pels ajuntaments. No s’hi dirigeixen recursos ni infraestructures. La gent que hi viu, en lloc de criticar el Ministeri de l’Interior o l’ajuntament per posar-los en aquesta situació, es posen els uns contra els altres.
G.Y: Què en diu el govern d’aquesta situació?
Y.A: El Ministeri de l’Interior no tracta aquesta situació. Simplement diuen: “Són salvatges. Els sudanesos són bàrbars i delinqüents”. Aquesta és la manera com ho tracten. Ho enfoquen cap a aquest cantó. Parlen de 60.000 persones generalitzant amb prejudicis i no mencionen els més de 100.000 turistes il·legals que resideixen a Israel d’origen europeu que vénen per tres mesos i es queden a treballar i que són, de fet, immigrants il·legals mentre que els sol·licitants d’asil no es troben en una situació il·legal, però és clar… els turistes són blancs. Diuen que “no hi ha feina”, que “aquesta gent pren els nostres llocs de treball” i, mentrestant, han portat 100.000 treballadors estrangers al país. Vénen per temps limitat des de Sri Lanka, Índia, Filipines, Tailàndia… Es mouen molts diners amb l’arribada d’aquests treballadors. Agències de treball que estan vinculades al govern fan molts diners gràcies a la gent que ve aquí a treballar. La decisió de portar aquests treballadors estrangers es va prendre quan es va establir el bloqueig de Gaza i va deixar d’haver-hi ma d’obra palestina. El govern diu que manté els sol·licitants d’asil en una situació que ajuda a prevenir l’efecte d’atracció de nous sol·licitants de refugi però el que és realment important són les raons per les quals han deixat els seus països. He treballat molts anys a l’Àfrica i puc dir que els africans amb qui treballo aquí preferirien estar als seus països si no fos que pateixen per les seves vides. Preferirien viure a casa seva abans que demanar refugi. A tot arreu hi ha migració per motius econòmics però s’ha de saber reconèixer quan el motiu que mou l’individu a marxar del seu país té relació amb la seva integritat física i la seva seguretat. El fet que vingui menys gent a Israel no voldrà dir que hi hagi menys gent que abandona els seus països. Hem de tenir en compte que ells no vénen aquí perquè els donem feina (o no), vénen perquè tenen bons motius per abandonar els seus països d’origen.
G.Y: És el manteniment de la identitat jueva a l’estat d’Israel un dels arguments que utilitza el govern per a actuar així davant d’aquesta situació?
Y.A: El Ministeri de l’Interior està molt preocupat per deixar de ser un país jueu. En la meva opinió tot depèn de com definim el judaisme. Si el definim com una cosa que és a la sang i que només es pot transmetre per via genètica o, si per contra, ho definim també com un seguit de trets culturals, una manera de veure el món i la història de la humanitat. Jo crec que el pitjor per a la nostra identitat és el fet de no recordar la nostra història passada com a refugiats. No és pròpiament jueu tractar malament la gent que necessita ajuda i, molt menys, ser racista. Això és absolutament impropi del judaisme. Així doncs, quan la gent té por de perdre la identitat jueva perquè hi ha gent no jueva a les nostres terres, es crea un contrasentit ja que podem integrar-los a la nostra societat. La major part d’aquestes persones volen això. Per exemple, els sudanesos han deixat un govern que és enemic d’Israel. Hauríem de rebre’ls bé ja que són enemics del nostre enemic. Lluiten políticament contra un govern en contra del qual lluitem també nosaltres. Podria succeir que siguin el futur del seu país. Algunes d’aquestes persones estan ben educades en relacions internacionals i ciències polítiques, i volen arribar a ser diplomàtics. Volen canviar el govern dels seus països. Hauríem de confiar en què són la gent que pot tenir una oportunitat real de canviar els seus governs.
G.Y: Tens coneixement que la comunitat etíop jueva estigui defensant els drets dels ciutadans africans no jueus que vénen a demanar asil?
Y.A: Saps, això és una situació paradoxal. Ets una víctima i, de cop i volta, algú altre passa a ser la nova víctima. Com reacciones? Un periodista del diari Yehediot Ajronot va acostar-se de forma encoberta a la comunitat eritrea i després va escriure al diari un munt de coses dolentes. Jo sé on va estar, sé que va ser ben rebut amb hospitalitat i ben cuidat. A un altre diari, Haaretz, va haver-hi un altre article molt molest. Hi va haver una manifestació en contra dels immigrants i el diari va escriure “Atac racista. Un jueu etíop ha estat atacat per error”. Ell passava a prop de la manifestació quan algú el va incomodar. I jo em pregunto: Què volen dir quan diuen “per error”?. Això no va ser per error, això és precisament el racisme. Racisme no vol dir atacar algú per ser jueu o no o per venir d’un país o d’un altre, racisme és atacar pel color de la pell. No va ser un error, va ser un acte racista. Per què ha de ser un error atacar un jueu etíop i no un eritreu? No sé exactament com la comunitat etíop assumeix aquesta realitat ja que no treballo amb ells però el racisme és racisme.
G.Y: El Ministre de l’Interior va dir que els “faria les vides miserables mentre no els pugui fer fora”. A d’altres països se’ls fa les vides miserables però no es diu tant obertament. Quines conseqüències va tenir aquesta afirmació?
Y.A: No hi ha conseqüències. Hi ha alguns comentaris racistes que arriben de la gent del govern al parlament mateix i no tenen cap conseqüència. Si aquestes paraules haguessin estat dites a França haguessin anat als jutjats. Aquí la gent diu el que vol i no passa res. A la gent no li importa, no afecta les seves vides. És el mateix que succeeix amb la llei que enviarà els nous sol·licitants d’asil a la presó durant 3 anys, a la gent no els afecta, ningú no protesta ni reacciona excepte unes quantes organitzacions.
G.Y: Sé que hi va haver un moment en què un nombre important de sol·licitants d’asil que estaven a Egipte van venir cap a Israel. Com va passar això?
Y.A: No els donaven cap dret. També allà hi ha molt de racisme contra la gent negra. L’any 2005 hi va haver una manifestació davant la seu de l’ACNUR per a demanar drets i la policia va disparar obertament contra la gent. Va haver-hi més de 40 morts i des d’aquell moment van abandonar el país.
G.Y: Hi ha sol·licitants d’asil a Gaza?
Y.A: És una bona pregunta. No n’estic segura, segur que hi arriben però en nombre més reduït que a Israel. Seria interessant tenir informació. A més, com que no són formalment un estat, no han signat cap convenció.
G.Y: Veus la llum al final del túnel? Algun canvi positiu a l’horitzó?
Y.A: Només si els jutges i els jutjats decideixen fer allò que és moralment correcte en comptes de defensar aquestes lleis. Els jutges poden anar en contra de les lleis tal i com passa a la resta de països que intenten evitar reconèixer l’estatus als refugiats.
G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius?
Y.A: Complex, sorprenent, esperançador, en procés de desenvolupament i bonic.

Aquí podeu trovar información sobre l’African Refugees Development Center de Tel Aviv.

Seguiu les properes publicacions del blog a FB.

Seguiu les properes publicacions del blog a Twitter.